a. Varius de les extremitats inferiors
Què és una variu?

És una vena superficial dilatada i tortuosa que funciona de manera anormal. Pot provocar o empitjorar símptomes com dolor, sensació de pesadesa o rampes a les cames. En la seva evolució, però, pot també provocar altres complicacions majors com trombosi, hemorràgia, trastorns a la pell o úlceres; es tracta d'un trastorn que anomenem insuficiència venosa crònica.

En condicions normals, la sang venosa es dirigeix cap al cor. Quan hi ha varius, la circulació venosa "es desordena". La sang circula de forma anòmala. Es produeix el que anomenem trastorn hemodinàmic. Aquestes alteracions són les que fan que apareguin o s'agreugin les molèsties i símptomes que acompanyen les varius: pesadesa, dolor, inflor, pigmentació, etc.

Les varius consisteixen en la dilatació de sistema venós superficial de les cames. És una afecció molt comú, tant en els homes com en les dones i la seva solució quirúrgica és relativament senzilla sempre que el sistema venós profund es trobi indemne. Per això es fa un estudi personalitzat en cada cas mitjançant Eco-Doppler de l'extremitat en qüestió.

¿Quin és el tractament?
L'objectiu de la cirurgia és solucionar els trastorns hemodinàmics que provoquen les varius i eliminar-les. D'aquesta manera s'aconsegueix la reducció de les molèsties que provoquen, evitant les possibles complicacions. Segons la tècnica quirúrgica, les venes principals superficials es poden "reordenar", treure o anul·lar.

Quan les venes afectades són de petit calibre, poden tractar-se mitjançant esclerosi. No obstant això, quan aquestes varius són més grans o estan també afectes les venes superficials principals (safenes interna o externa, ...), el tractament habitualment és quirúrgic. Hi ha diverses opcions quirúrgiques (radiofreqüència, flebectomies simples, Stripping, CHIVA, ...), que adaptem a cada cas.

Cada tècnica té els seus avantatges i inconvenients. És per això que no hi ha una única tècnica millor que una altra, sinó que cadascuna pot ser la més adequada per a cada cas.

b. Varícules i telangectàsies

Una afecció molt comú consisteix en una classe de petites varius, anomenades microvarius. Aquestes venetes recorren les cames formant ramificacions molt fines, o aranyes vasculars, de color vermell o blau. Sovint s'associen amb petites molèsties com formigueig o punxades i també sensació de cansament. De forma genèrica es considera un problema estètic, i la persona que les pateix acostuma a utilitzar diferents estratègies per a dissimular-les (bronzejats, mitges, ...). Ara ja no ha de resignar a patir-les, ja que existeixen tractaments eficaços.

¿Quin és el tractament?
El tractament que efectuem és la crioesclerosi, que consisteix en la introducció en la variu, mitjançant unes agulles molt fines, d'una substància a una temperatura de 30 graus sota zero que provoca el col·lapse i posterior desaparició de la vena tractada.

En funció de la mida de la vena si aquestes són una mida d'1 mm o superior el tractament que s'efectua és amb micro-escuma, que consisteix en una barreja d'aire amb un producte esclerosant per tal d'augmentar el seu volum i produir el farciment de tota la vena, de manera que produeix una irritació de la paret del vas que evoluciona a la fibrosi i posterior absorció o eliminació.

c. Cames cansades, síndrome de les cames inquietes

Moltes persones pateixen dolors difusos a les cames, pesadesa, cansament o impossibilitat d'estar-se quiet necessitant constantment moure les cames. Totes aquestes molèsties poden tenir causes molt diferents, com la insuficiència venosa, edemes de estasi, patologia limfàtica, alteracions hidroelectrolítiques, problemes mecànics dels peus o les extremitats inferiors, entre d'altres. Segons la seva causa, podrem oferir diferents tipus de tractaments.

Per al seu correcte diagnòstic i tractament, el primer pas necessari és una visita especialitzada i una valoració exhaustiva.

d. Trombosi venosa

La trombosi venosa és una malaltia molt freqüent i amb conseqüències potencialment greus. Es tracta de la formació d'un coàgul a l'interior d'una vena. Hi ha dos tipus de trombosi venosa: la trombosi venosa superficial (o varicoflebitis) i la trombosi venosa profunda.

En el cas de trombosi venosa superficial, el coàgul es forma en una vena superficial (en varius prèvies, safena interna o externa, o altres venes no profundes). Apareix un cordó indurat sobre la vena superficial, vermell, dolorós, amb signes inflamatoris voltant. És freqüent en pacients amb varius prèvies no tractades. Rarament produeix complicacions greus, encara que són freqüents les molèsties locals (dolor, rubor, calor). Mitjançant un estudi amb eco-Doppler, es pot diagnosticar la seva extensió i constatar si hi ha, a més, afectació de sistema venós profund.

A la trombosi venosa profunda, el coàgul apareix en venes profundes (venes bessons, poplítia, femoral, ilíaca, cava, subclàvia, axil·lar, humeral, etcètera). Habitualment s'associa a dolor i inflamació important de l'extremitat, més freqüentment en l'extremitat inferior (cama), de brusca aparició, dolorosa. En alguns casos es pot associar a un tromboembolisme venós, és a dir, la mobilització d'aquest trombe des de l'extremitat fins a altres territoris venosos, habitualment el pulmó (TEP: tromboembolisme pulmonar). En aquests casos és freqüent l'aparició de dificultat al respirar (dispnea) i dolor al pit o al costat. Aquesta complicació pot tenir conseqüències greus, segons l'afectació del pulmó o altres territoris, i un diagnòstic precoç i tractament urgent poden evitar aquestes complicacions o disminuir les seves conseqüències.

A més, la trombosi venosa profunda pot produir una lesió irreversible de les vàlvules d'aquesta vena (síndrome post-flebítica), produint a llarg termini una inflor o edema crònic de l'extremitat, amb l'aparició de signes d'insuficiència venosa crònica que poden variar des de lleus-moderats fins a casos greus. De nou, un diagnòstic i tractament precoços poden disminuir les conseqüències d'aquesta complicació.

La trombosi venosa poden afectar diferents tipus de pacients, tant aquells amb varius (trombosi venosa superficial) com aquells pacients de major edat, amb dificultat a la mobilització o períodes d'immobilització, trombofílies o processos neoplàsics o cancerosos, entre d'altres (trombosi venosa profunda).

e. Estudi de trombofílies

Les trombofílies són un grup de malalties que es caracteritzen per augmentar el risc de trombosi tant venoses com arterials. Habitualment es deuen a trastorns en la cadena de coagulació o altres factors que intervenen en la mateixa. Els pacients que pateixen aquest tipus de malalties pateixen habitualment trombosis venoses tant superficials com profundes de repetició, tromboembolismes pulmonars, trombosis arterials agudes, infarts aguts de miocardi o trombosi en altres territoris vasculars.

Aquest és un estudi que es realitza mitjançant una extracció de sang, i s'estudien les malalties més conegudes que causen trombofília.

f. Control d’anticoagulació (Sintrom, heparina de baix pes molecular)

Aquells pacients que requereixen un tractament anticoagulant prolongat (per trombosi venosa, trombofília, isquèmia crítica d'extremitats inferiors o altres patologies vasculars), habitualment requereixen prendre medicació via oral: Acenocumarol (Sintrom), nous anticoagulants orals (NACO) o medicació subcutània (HBPM: heparina de baix pes molecular). Aquestes medicacions requereixen un estricte control de les dosis i efectes, que realitzarem de forma estreta en les nostres consultes.

Les úlceres són solucions de continuïtat de la pell, és a dir, lesions obertes de la pell amb pèrdua de substància. Són molt freqüents a les cames, i es poden deure a moltes causes diferents (problemes de circulació venosa o arterial, diabetis mellitus, hipertensió arterial, malalties autoimmunes, traumatismes, etcètera). El seu correcte diagnòstic, identificació i tractament de la seva causa, cures estrictes de l'úlcera depenent de el tipus i causa, així com un estret seguiment, són els principals factors per aconseguir un èxit en la curació de les úlceres.

a. Úlceres varicoses i post-flebítiques
b. Úlceres hipertensives y autoimmunes
c. Úlceres diabètiques
d. Úlceres isquèmiques
e. Altres tipus d’úlceres

a. Arteriosclerosi i arteriopatia degenerativa

A causa de l'edat, tabaquisme, diabetis mellitus, augment dels nivells de colesterol en sang, hipertensió arterial i altres factors de risc, les artèries del nostre organisme tendeixen a envellir. Aquest envelliment arterial consisteix en el dipòsit i infiltració de substàncies lipídiques i calci en les artèries de mitjà i gran calibre, també conegut com arteriosclerosi o arteriopatia degenerativa. Provoca una reacció inflamatòria i migració de cèl·lules llises de la paret arterial, que van produint estrenyiments de la llum arterial. Aquests engruiximents s'anomenen plaques d'ateroma. Poden afectar a tots els territoris de l'organisme, però amb especial predilecció per les artèries de cor (coronàries), de les cames (arteriopatia perifèrica), caròtides i artèries cerebrals i viscerals. El seu diagnòstic de forma precoç permet establir tractaments que prevenen o enlenteixen la seva progressió (control dels factors de risc, mediació antihipertensiva, antiagregant, control dels nivells de sucre i colesterol en sang, etcètera), així com vigilar-ne la possible progressió. Segons la clínica o molèsties que produeixin aquestes lesions arterials, també es pot modificar el tractament mèdic, i en alguns casos requerir tractaments més agressius.

b. Malaltia arterial perifèrica

És la manifestació de l'arteriosclerosi en les extremitats inferiors (normalment a les cames). Habitualment produeix una claudicació intermitent: la persona que pateix aquesta afecció presenta un dolor quan camina, corre o puja escales, habitualment a les cames (panxells). Aquest dolor es deu a el dèficit d'aportació sanguínia arterial al múscul quan es realitza un exercici físic. A l'aturar l'exercici, aquest dolor desapareix, permetent una altra vegada caminar, i reapareixent de nou amb l'exercici (claudicació intermitent). Aquesta malaltia també es coneix com la malaltia de l'aparador, per obligar la persona que la pateix a aturar-se quan camina, i en molts casos mirar aparadors per dissimular aquesta dificultat a la marxa.
La claudicació intermitent és una afectació lleu de la malaltia arterial perifèrica (grau II). Quan aquesta malaltia progressa, pot produir claudicació cada vegada a més curtes distàncies fins a produir dolor sense caminar (grau III), o fins i tot pot produir lesions isquèmiques o ferides al peu (grau IV). En aquests graus avançats ha un risc real de pèrdua de l'extremitat, per la qual cosa requereix habitualment intervencions quirúrgiques per augmentar l'aportació arterial a l'extremitat inferior (cirurgia endovascular o oberta mitjançant revascularització directa).

c. Isquèmia aguda

La isquèmia aguda consisteix en el dèficit en l’arribada de sang arterial, de forma brusca. Es pot produir per la mobilització d'un coàgul des del cor (en pacients que habitualment pateixen arítmies cardíaques) o per la oclusió d’artèries ja malaltes prèviament, a les extremitats inferiors o superiors, encara que pot afectar qualsevol part de l'organisme o ser d'altres causes.

Produeix de manera brusca una sensació de fredor, dolor, pal·lidesa, pèrdua de mobilitat i sensibilitat en aquesta extremitat. Si no es restableix de forma urgent l'aportació sanguínia, pot derivar en conseqüències irreversibles i fins i tot comprometre la viabilitat d'aquesta extremitat. Per això, és una urgència i s'ha de consultar a un especialista en la major brevetat de temps possible. El seu tractament habitualment consisteix en una intervenció quirúrgica per treure aquest coàgul i restablir el flux arterial en l'extremitat.

d. Arteriopatia renal i accessos vasculars per a hemodiàlisi

Els pacients que pateixen arteriosclerosi en les artèries renals, poden afligir hipertensió arterial de difícil control (utilitzant diversos medicaments anihipertensiuss) o insuficiència renal progressiva, entre d'altres. En cada cas es valorarà la presència d'aquestes lesions (mitjançant eco-Doppler, requerint en alguns casos estudis de ressonància magnètica, AngioTC, o altres mètodes), i la necessitat de tractaments addicionals o revascularitzacions renals.

Ja sigui per arteriosclerosi o altres causes variades, alguns pacients pateixen una insuficiència renal terminal, que en alguns casos requereix la realització d'hemodiàlisi periòdiques per suplir la funció del ronyó afectat. Per realitzar les sessions d'hemodiàlisi, es requereixen accessos vasculars, és a dir, vies de comunicació amb el sistema vascular per poder extreure sang, depurar-la mitjançant els sistemes d'hemodiàlisi i retornar-la al sistema circulatori. Aquests accessos vasculars es poden realitzar mitjançant catèters venosos centrals, fístules arteriovenoses o pròtesis arteriovenoses, habitualment col·locades en els avantbraços o braços. En cada cas es valorarà la situació del pacient, buscant la millor opció d'hemodiàlisi, avaluant el sistema venós i arterial mitjançant exploració física i examen eco-doppler exhaustiu i determinant el millor accés a realitzar. En cas de produir-se problemes en aquests accessos vasculars (disfunció de catèters venosos centrals, fístules o pròtesis arteriovenoses, recirculació, sagnat, venomes o pseudoaneurismes, ...), es poden habitualment reparar, requerint un examen detallat de cada cas.

e. Arteriopatia carotídia i malaltia cerebro-vascular

Consisteix en l'afectació arterioscleròtica de les artèries que irriguen el cervell (caròtides i vertebrals). L'afectació d'aquestes artèries és una causa freqüent d'embòlies i infarts cerebrals, que es pot produir per dos mecanismes: embòlia artèria-artèria (part de la placa arterioscleròtica carotídia es desprèn i s’impacta en el cervell, produint una isquèmia o falta de rec sanguini del mateix) o hemodinàmic (al passar menys sang per un eix carotidi, a l'estar aquest més estret, el flux arterial que arriba a el cervell per l'altra banda no és suficient per suplir les necessitats del cervell; això origina zones d'isquèmia en el cervell, que poden patir un infart). No obstant això, aquesta no és l'única causa d'isquèmia cerebral: són també freqüents els èmbols cerebrals originats al cor (per arítmies cardíaques, freqüentment), per estenosi arterials intracerebrals, hipertensió arterial o altres mecanismes.
Per tot això, la detecció de possibles estenosis carotídies i el seu tractament són primordials tant en pacients que han patit infarts cerebrals o accidents isquèmics transitoris, com en aquells pacients asimptomàtics amb altres factors de risc cardiovascular o afectacions arterioscleròtiques en altres territoris de l'organisme.
Es poden estudiar aquestes artèries mitjançant un estudi eco-Doppler, exploració no invasiva, ràpida i segura, que ens permet definir amb gran exactitud la presència de lesions arterials carotídies.

f. Arteriopatia visceral (isquèmia mesentèrica)

Les artèries que irriguen els intestins també es poden afectar per l'arteriosclerosi (isquèmia mesentèrica), ocasionant un quadre d’àngor intestinal, és a dir, dolor abdominal repetit després dels àpats. Quan aquest apareix, hem de realitzar un estudi detallat de la circulació abdominal i mesentèrica, i en alguns casos requereix tractaments mèdics o quirúrgics per evitar que aquesta afectació intestinal provoqui un infart intestinal i pèrdua de part d'aquests intestins, comprometent la vida de la persona afecta.

g. Síndrome de Raynaud i altres malalties vasoespàstiques

Hi ha moltes malalties de les artèries diferents de l'arteriosclerosi, com aquelles que causen un espasme o contractura de la musculatura que envolta l'artèria. Habitualment s’afecten artèries de petit calibre, com les artèries dels dits de les mans o els peus, i és freqüent que el fred desencadeni aquests espasmes arterials. En aquests casos, apareix de forma brusca fredor i pal·lidesa en les puntes dels dits, en molts casos després del contacte amb aigua o aire freds, desapareixent amb la calor.

En les persones que pateixen aquest problema (síndrome de Raynaud), s'ha de realitzar un estudi encaminat a descartar altres malalties relacionades (malalties arterials proximals, malalties sistèmiques i autoimmunes, entre d'altres). Una prova que resulta de gran utilitat en aquest estudi és la capil·laroscòpia. És una prova que realitzem en el nostre centre de forma ràpida, segura i no invasiva, estudiant els petits capil·lars subunguials dels dits amb l'ajuda d'una càmera de gran augment. Mitjançant aquesta, podem determinar en molts casos si hi ha signes suggestius d'altres malalties relacionades a la síndrome de Raynaud, ajudant-nos a orientar l'origen d'aquesta afecció, i encaminar el seu diagnòstic i tractament.

Aneurismes arterials i venosos

Un aneurisma és una dilatació exagerada d'un vas, habitualment major de 2 o 2 vegades i mitja la seva mida normal. Habitualment afecta artèries de tot el cos (des de l'aorta toràcica o abdominal, a artèries de les extremitats inferiors, viscerals o intracranials), però també poden ocórrer en les venes (venoma o aneurisma venós).

Quan una artèria es dilata, sobretot en el cas de l'aorta o les artèries ilíaques o abdominals, augmenta la tensió de la paret arterial, augmentant el risc de patir un trencament de l'aneurisma. Aquesta és una complicació de greus conseqüències, ja que es produeix un sagnat abdominal important i suposa un risc vital per al pacient.

En altres territoris, com en els aneurismes de les cames (aneurismes popliti), quan creixen excessivament tendeixen a trombosar-se (és a dir, formar un coàgul al seu interior). Això impedeix la correcta circulació arterial a la cama, causant un quadre d'isquèmia aguda (dèficit d'aportació de sang arterial a la cama), suposant un risc per a aquesta extremitat.

Els aneurismes es poden deure a causes diferents, existint també un component genètic, però habitualment són una conseqüència de l'aterosclerosi, és a dir, deguts a un envelliment de les artèries per l'edat, diabetis mellitus, hipertensió arterial, dislipèmies, augment dels nivells de colesterol, etcètera. Cas a part són els aneurismes cerebrals, de causes diferents, i que són seguits i tractats per neuròlegs, neuroradiòlegs i neurocirurgians.

Habitualment no produeixen dolor ni molèstia alguna, pel que el seu diagnòstic acostuma a ser de forma casual (per proves realitzades per altres motius), com a conseqüència d'un estudi pels factors de risc comentats, o a familiars d'altres pacients amb aneurismes.

Quan els aneurismes superen un diàmetre mínim, segons la seva localització, s’aconsella realitzar una reparació quirúrgica del mateix per evitar aquestes complicacions (trombosi o trencament). Aquesta reparació es pot realitzar mitjançant tècniques quirúrgiques vasculars obertes o endovasculars.

La cirurgia vascular oberta consisteix en substituir el segment d'artèria dilatada o aneurisma, per una pròtesi quirúrgica en el cas dels aneurismes aòrtics (bypass aorto-aòrtic, aorto-ilíac, aorto-femoral, femoral) o per un segment de vena, habitualment la vena safena del propi malalt, en el cas de el tractament d'aneurismes com el popliti (bypass fémoro-popliti, popliti-popliti, distal ...). És una cirurgia més agressiva en la intervenció, però amb resultats excel·lents a llarg termini, i és la forma ideal de tractar alguns d’aquests aneurismes.

En pacients amb altres problemes de salut (com problemes cardíacs o respiratoris, infarts de miocardi, edat avançada), la major agressivitat d'una cirurgia oberta pot suposar un risc major de la intervenció. Després d'una valoració individualitzada de cada cas, podem oferim una altra opció terapèutica: la cirurgia endovascular. Aquesta consisteix en tractar els problemes vasculars mitjançant l'accés per punció arterial o mitjançant petites incisions inguinals, i col·locant aquestes pròtesis per l'interior de les artèries (endopròtesis aòrtiques, ilíaques o a les extremitats). És una opció menys agressiva, més ràpida, amb menys complicacions quirúrgiques, i que aconsegueix una recuperació més ràpida i una alta hospitalària més precoç.

Una valoració individualitzada de cada cas pel nostre metges especialitzats l'ajudarà a diagnosticar, valorar i seguir aquests problemes, i en cas de requerir una intervenció, oferir la millor alternativa quirúrgica per a cada cas.

a. Malalties vasculars relacionades amb la diabetis

Les persones que pateixen diabetis mellitus, tant la tipus I com la tipus II, estan més predisposades a patir una sèrie de malalties degudes a les elevades i mantingudes xifres de sucre en sang (arteriopatia, nefropatia, neuropatia, artropatia, peu diabètic ...). Per això, aquestes persones requereixen una atenció especial, no només vigilant i tractant el nivell de sucre, sinó també realitzant una prevenció d'aquestes malalties. Un examen vascular exhaustiu i periòdic ens permetrà diagnosticar de forma precoç l'aparició de lesions arterials o arteriosclerosi, control de el peu diabètic i risc d'úlceres al peu, entre d'altres, podent ajustar el tractament mèdic a cada cas, vigilant el control dels factors de risc, evitant la progressió de la malaltia i l'aparició de complicacions més greus. En alguns casos, però, aquest tractament no és suficient, i una opció quirúrgica és necessària. Després d'una primera visita, realitzarem una valoració de cada cas, ajustant les pautes a seguir i el tractament preventiu o terapèutic necessari.

b. Peu diabètic

La diabetis és una malaltia metabòlica que produeix lesions progressives principalment als nervis tant sensitius com autònoms, i en les artèries. Aquesta afectació pot involucrar diverses parts de l'organisme (ulls, ronyons, cor, cervell, etc.), encara que té una important incidència en les extremitats inferiors, i més concretament a nivell dels peus.

El deteriorament de la circulació i de la sensibilitat dels peus en els pacients diabètics, provoca que en moltes ocasions es produeixin ferides de difícil solució (precisament per aquesta falta de sensibilitat davant els cops, rascades, calor, etc.).

L’adecuada cura de el peu diabètic pot evitar o retardar en gran part els problemes anteriorment exposats.

Recomanacions per a la cura dels peus en persones amb diabetis mellitus

1.- Higiene:

Rentat: Renti els seus peus diàriament. Utilitzeu aigua temperada. Comproveu la temperatura de la mateixa amb la mà o amb un termòmetre. Utilitzeu sabó neutre. Utilitzeu manyoples, evitant les molt aspres. No utilitzeu raspalls. No deixeu els peus a l'aigua més de 5 minuts. Ha de rentar tot el peu, sense oblidar les zones de sota i entre els dits.

Assecat: Eixugui acuradament els peus mitjançant el contacte amb una tovallola suau, sense friccionar, insistint entre els dits. Podeu utilitzar també un assecador a baixa temperatura.

Hidratació: Hidrateu bé la pell amb cremes a base de lanolina. No apliqui la crema entre els dits.

2.- Cura de les ungles:

Amb unes tisores de punta roma, talli les ungles de forma horitzontal, deixant rectes les vores. L'ungla, un cop tallada, ha de sobresortir al menys 1 mm. per davant del tou del dit. Utilitzeu una llima de cartró per suavitzar les puntes. El millor moment per efectuar el tall de les ungles és justament després de la neteja de el peu. Les ungles massa llargues o mal tallades poden provocar infeccions.

3.- Inspecció:

Després de el rentat ha d'examinar cada dia amb atenció els peus, feu-ho en un espai de llum i utilitzi si és necessari un mirall, prestant especial atenció a les lesions entre els dits, durícies a la planta dels peus, callositats als dits, esquerdes , butllofes, zones amb canvi de coloració, ferides, úlceres o ungles encarnades.

4.- Recomanacions:

Si pateix problemes de mobilitat o no té bona visió, no dubti en demanar ajuda a un familiar per a realitzar diàriament al rentat, assecat i hidratació del peu, la inspecció i quan sigui necessari el tall de les ungles. Recordeu que mai s’ha d'utilitzar tisores de punta afilada, alicates de manicura, fulles d'afaitar, llimes metàl·liques, objectes tallants, callicides, etc. Si heu de visitar al podòleg, informi'l que és diabètic.

Compte amb les ferides
Quan detecti qualsevol ferida en els peus ha de consultar immediatament amb el seu metge. És convenient que estigui vacunat contra el tètanus. El peu que presenti la ferida ha d'estar en repòs. Netegeu amb aigua i sabó neutre i apliqui un antisèptic transparent. (Per exemple: Cristalmina). No utilitzeu pomades antibiòtiques sense que les hagi receptat el seu metge.

Calçat i vestit
Un bon calçat ha de ser preferentment de cuir, lleuger, flexible, amb sola antilliscant, no massa gruixuda i sense costures interiors. El taló ha de tenir uns 2 cm. d'alt per a l'home i aproximadament 3 cm. per a la dona. Han de ser prou folgats per evitar rascades. Quan compri unes sabates li recomanem que ho faci a última hora de la tarda, moment en què els peus estan més inflats. Procureu tenir diversos parells de sabates d'aquestes característiques de manera que pugui alternar i permeti així que es ventilin. És convenient netejar-les de manera regular perquè mantinguin la seva elasticitat. Les mitges i mitjons han de ser de cotó o de llana, sense costures, no massa estrets ni folgats. Heu de canviar diàriament de mitjons o mitges.

Consells generals
Camini diàriament durant una hora, millorarà la seva circulació. Mai camini descalç, ni a casa ni a la platja. No utilitzeu sabates massa estrets o vells. No utilitzeu mitjons, lligues o faixes massa ajustats. No fumi, perjudica la circulació de les cames. No calenti directament els seus peus (bosses d'aigua calenta, estoretes elèctriques, brasers), corre el perill de produir-se cremades al tenir reduïda la sensibilitat. Davant de qualsevol problema consulteu el més aviat possible amb el seu metge. No oblidi acudir a les revisions periòdiques programades amb el seu especialista.

a. Limfedema
Què és el Limfedema?

És un edema (líquid, en aquest cas limfa) ocasionat per una acumulació anormal de líquids en els teixits a causa d'una mala funció de sistema limfàtic. Habitualment es produeix en les extremitats inferiors o superiors. Es pot deure tant a defectes congènits (des del naixement o edat primerenca) com adquirits (deguts, per exemple, a resecció de ganglis limfàtics durant una cirurgia de resecció mamària).

És molt important que tingui consciència que es tracta d'una malaltia que tendeix a la cronicitat, és a dir que, si no es tracta, anirà empitjorant dia a dia fins comprometre la seva activitat normal i vida diària. Hi ha una sèrie de tractaments farmacològics i compressius que poden ajudar a estabilitzar la malaltia, sobretot en fases inicials.

Com es tracta?

En el nostre servei utilitzarem diverses tècniques combinades: drenatge limfàtic manual, pressoteràpia de mercuri, Flowave i embenat multicapa, ...

En què consisteixen aquestes tècniques?

Drenatge limfàtic manual: Es tracta d'un tractament específic que consisteix a mobilitzar la limfa mitjançant una sèrie de maniobres manuals, en les cadenes ganglionars, amb la finalitat de drenar la limfa.

Pressoteràpia de mercuri: Es realitza mitjançant una màquina en la qual s'introdueix l'extremitat afecta, que és sotmesa a una cicles de compressió-descompressió, amb els quals es produeix una mobilització de la limfa.

Flowave: És una màquina proveïda d'uns elèctrodes que s'adhereixen a la pell de l'extremitat afecta i en diversos punts de el cos que provoquen les condicions necessàries per a, posteriorment, poder aplicar uns impuls que s'encarreguen d'ajudar a drenar la limfa.

Embenat multicapa: Són una sèrie de benes i protectors de la pell que s'apliquen en diverses capes per efectuar una compressió controlada de l'extremitat.

En el seu domicili, haurà de seguir una sèrie d'exercicis gimnàstics i de recomanacions que li facilitarem.


b. Maneig i col·locació de catèters venosos centrals per a hemodiàlisi

Els pacients que requereixen tractament crònic mitjançant hemodiàlisi a causa d'una insuficiència renal terminal, requereixen un accés vascular de llarga durada. Aquest accés es pot realitzar de dues maneres:

- Catèters venosos centrals: es tracta de catèters que es col·loquen de manera percutània a una vena profunda (habitualment la vena jugular, subclàvia o femoral), tunelitzant subcutàniament un segment de catèter fins a la seva sortida a la pell. Mitjançant aquest tipus de catèters disminuïm en gran mesura el risc d'infecció dels mateixos, aconseguint altes taxes de permeabilitat, i així permetent una diàlisi efectiva i duradora. Es tracta d'una intervenció que es realitza al quiròfan amb anestèsia local i sedació, sense necessitat d'hospitalització.

- Fístules arteriovenoses: aquest és el millor mètode per aconseguir les hemodiàlisi cròniques. Consisteix en la unió entre una artèria i una vena superficial, aconseguint alts fluxos en aquesta, que serà puncionada durant les sessions d'hemodiàlisi per aconseguir fluxos suficients per dialitzar.


c. Maneig i col·locació de port-a-caths per quimioteràpia

Aquells pacients que requereixen tractaments endovenosos crònics (quimioteràpia per processos cancerosos o neoplàsics, vasodilatadors per malalties autoimmunes, diferents tipus de malalties hematològiques o infeccioses, o qualsevol malaltia que requereixi un accés venós prolongat), poden beneficiar-se d'un accés venós permanent, o port-a-cath. Es tracta d'un catèter de mida petita col·locat de forma percutània habitualment per via jugular (o cefàlica, subclàvia o de qualsevol altre tipus d'accés venós en casos excepcionals), i connectat a un reservori subcutani (semblant a un botó que es col·loca sota la pell). D'aquesta manera, quan es requereix infondre alguna medicació endovenosa, es pot puncionar directament sobre aquest reservori o botó sota la pell, sense necessitat de punxar repetidament les venes dels braços o mans que d'una altra manera poden esclerosar-se o lesionar-se després d'aquestes puncions repetides. Es tracta d'una intervenció quirúrgica senzilla, que pot realitzar-se amb anestèsia local i sedació, sense necessitat d'ingrés hospitalari i podent-se utilitzar des del mateix dia de la seva implantació.

Després de la seva utilització, passat el temps necessari, pot retirar-se el dispositiu mitjançant una intervenció senzilla i semblant a la utilitzada en la col·locació, mitjançant anestèsia local i sense necessitat d'ingrés hospitalari.


d. Paragangliomes i tumors glòmics carotidis o d'altres localitzacions

Els paragangliomes i tumors glòmics representen un grup de tumors cervicals, que en molts casos engloben o envolten els vasos cervicals (artèria caròtida, vena jugular). Aquests tumors requereixen un estudi molt acurat mitjançant eco-doppler, AngioTC i ressonància magnètica, per definir el seu origen, vascularització i necessitat de tractament quirúrgic.